GIN TÒNIC
Una beguda mítica
Quan se’ls pregunta, als gourmets, sobre quina és la beguda llarga més antiga que encara triomfa en cocteleria, molts afirmen que és el cuba libre, creat a finals del segle XIX a l’illa del Carib de nom homònim mitjançant combinació del rom amb la naixent Coca Cola. Sembla com si el gin tonic fos actual, gairebé contemporani, encara que la seva història és bastant anterior.
Tot va començar el 1783, any que Johann Jacob Schweppe, un joier d’origen alemany resident a Ginebra (¡vegeu com des del principi tot està connectat!), inventa un sistema eficaç per a introduir bombolles d’anhídrid carboni a l’aigua envasada en ampolles. Ben aviat la companyia fundada per Schweppe es va establir a Londres, capital europea de l’època, on primer l’aigua amb gas i després les sodes de fruites van fer furor. Però no va ser fins el 1870 quan a partir de l’extraordinari creixement que havia tingut la producció de xarops medicinals a la farmàcia anglosaxona, J Schweppe & Co van tenir la genial idea d’incloure quinina a la soda carbonatada de taronja per a produir aigua tònica; una beguda que a més a més de refrescant era un medicament per a combatre el paludisme.
Després del gloriós èxit obtingut entre les tropes expedicionàries de sa Majestat a l’Índia, la resta ja va succeir-se de forma imparable. Algú, no se sap si un alt oficial britànic, l’exèrcit per aclamació o algun espavilat venedor de tònica, va proposar afegir-hi aiguardent per a fabricar un combinat. I sembla que es va optar per la ginebra, tant en honor de la ciutat on va néixer J.J. Schweppe com, més probablement, degut a les propietats medicinals que des de l’antiguitat s’han atribuït a aquesta espirituosa beguda. Aquesta és sens dubte una de les més importants raons de l’auge entre els gourmets del gin tonic com a magnífic digestiu, ja que és indiscutible que la perfecta conjunció d’amargs, dolços i anisats presents dins el combinat, accelera la digestió, entona els ànims i ajuda a superar els entrebancs que de vegades enterboleixen el plaer gastronòmic.
I si per història i equilibri de formulació, la presència en el gin tonic de la tònica Schweppes sembla quasi inobjectable, un ingredient la marca del qual depèn essencialment del gust personal, és la ginebra. La Playmouth, la Citadelle, la Bombay tradicional, la Bombay Saphire, la Tanqueray, la Tanqueray TEN, la Hendrix, La Rives Negra, la Segram’s, i per què no, qualsevol altra que agradi al consumidor.
Un punt on sí que hi ha acord unànime entre connoiseurs és en la contraindicació absoluta del suc de llimona com a ingredient del gin tònic, ja que el suc àcid reacciona de forma immediata amb el bicarbonat de la tònica i fa aixecar totes les bombolles fins a deixar sense força la beguda. Encara que, com tot, això dependrà del gust de cada consumidor. El complement ideal del combinat és la pela de la llimona verda o de la llima, de sabor lleument amarg i perfumada amb d-limoneno, el meravellós oli volàtil que identifica aquestes fruites i al qual recentment fins i tot se li han reconegut potents propietats anticanceroses.
Hem parlat dels ingredients, però, quina és la millor fórmula?. Encara que hi ha tantes opinions com gustos, amb la recepta que a continuació s’exposa, Joaquín Fernández, el nostre mestre cocteler i propietari d’una de les millors cocteleries d’Europa, va guanyar el I Campionat d’España de Gin Tonic i el Subcampionat del Món de Cocteleria. La realització sembla fàcil, però el procediment està ple de subtileses.
Ingredients: 8 glaçons de gel massís i sense clor (d’aigua mineral o desionitzada), 2/10 parts de ginebra, 8/10 de tònica Schweppes i tres làmines fines (twist) de llimona verda. Nosaltres, a l’Sputnik, hem optat per canviar la pela de llimona verda per la pela de llima, i també alguns aspectes tècnics de la preparació.
Empreu el vostre temps per a percebre la complexitat dels aromes que es generen. Beveu-vos-el a xarrups curts, deixant que la pell de la llimona impregni el sabor del combinat. Segur que aquest “trago” actuarà com un perfecte bàlsam medicinal i digestiu per a tancar els teus àpats més opípars.